Per què Espanya no va intervenir en la Segona Guerra Mundial?

Hola a tots i a totes, benvinguts un altre cop al meu blog! El tema del qual parlarem avui és el franquisme, concretament, el franquisme durant la Segona Guerra Mundial.

Com ja tots sabem, Espanya no va participar a la Segona Guerra Mundial, de la mateixa manera que tampoc ho va fer amb la primera. Quin és el motiu pel qual no va participar? I, realment va romandre neutral i sense participació?

Començant per la primera pregunta, hi ha dos punts de vista. El de Franco i el de Hitler. Segons el de Franco, Espanya no va entrar a la Segona Guerra Mundial perquè just havia sortit de la Guerra Civil i el país estava molt malmès i no es permetia una altra guerra. Quant a Hitler, Espanya no va participar-hi ja que Hitler no va acceptar les ambicions territorials de Franco, que eren: Gibraltar, el Marroc francès i part d’Algèria. I bé, quina de les dos és la verdadera? Realment no se sap i depèn del que cada persona vulgui creure.

En segon lloc, podríem separar aquest període (1939-1945) en tres parts en relació amb Espanya i la seva posició durant la guerra. En primer lloc tenim una etapa de neutralitat, des de l’any 1939 fins al juny de 1940, en la qual Espanya no mostra el seu recolzament a cap bàndol, solament comparteix una ideologia comuna amb les potències feixistes.

Un cop l’Eix comença a tenir victòries, Franco es mostra més actiu a l’hora d’expressar el seu recolzament al bàndol. Parlaríem de la segona etapa, des de l’any 1940 fins a l’octubre de 1943, l’etapa de no-bel·ligerància. Durant aquests anys Franco dona un suport diplomàtic, militar i econòmic a les potències feixistes. Diplomàtic perquè deixa conèixer al món que recolza el bàndol de l’Eix; militar per la creació de la División Azul, un grup de voluntaris que van anar a lluitar a la URSS ajudant a l’Alemanya nazi de Hitler; i per últim econòmic degut a que milers de treballadors van anar a Alemanya a treballar, ja que els treballadors d’aquell país havien anat a la guerra i per tant n’hi havia molt pocs.

Quan el bàndol feixista comença a perdre i els aliats cobren importància i poder, Espanya torna una altra vegada a una etapa de neutralitat, la qual seria la tercera i última, des de l’octubre de 1943 fins al final de la guerra.

Com es pot observar, la posició de Franco i d’Espanya durant la Segona Guerra Mundial depèn molt de la situació en la qual estaven i de quin bàndol estava afavorit. Fins i tot, es van utilitzar excuses o motius per tal de donar explicacions al suport de Franco envers a l’Eix. S’argumentava que el que es feia no era recolzar a un bàndol sinó recolzar una lluita comuna, en molts dels casos contra el comunisme.

Per tant, això em porta a la conclusió que durant el període de la Segona Guerra Mundial, Franco va utilitzar la mateixa habilitat “camaleònica” que utilitzaria més tard durant tots els anys de dictadura, és a dir, canviava i s’adaptava al que li afavoria amb l’objectiu de no donar molt a sospitar als països exteriors i poder continuar amb el seu règim.

Bé, doncs aquesta és la meva valoració sobre la posició del franquisme durant la Segona Guerra Mundial. Què en penseu vosaltres? Ens veiem a la pròxima entrada amb un nou tema!!

El paper de la dona durant la Segona República i la Guerra Civil espanyola

Benvinguts un dia més al meu blog. Avui, per celebrar que fa uns dies va ser el Dia Internacional de la Dona Treballadora, us porto una entrada relacionada amb aquest tema. Faré una valoració sobre el paper que va tenir la dona durant la Segona República i la Guerra Civil Espanyola.

Primer començaré valorant la situació prèvia de la dona. El seu paper i la seva importància en la societat espanyola mai havien estat considerats. La dona depenia del seu marit ja que ella no tenia un treball remunerat i per tant no podia ser autosuficient econòmicament; també era la que s’ocupava dels fills i a demés feia les feines de la casa.

L’arribada de la Segona República va suposar un gran pas per a les dones espanyoles. Amb el bienni reformista es van aconseguir un nombre de reformes molt favorables. Algunes de les quals van ser el dret a divorci, la implantació del matrimoni civil, la prohibició de fer constar al registre civil el caràcter de fill natural dels qui naixien fora del matrimoni, entre d’altres. A demés, les dones van sortir de casa i van començar a accedir als llocs oficials,  van tenir gran importància sobretot en l’àmbit educatiu. Malgrat això, continuaven estant excloses  en alguns àmbits com ara la política. 

També és va plantejar el sufragi femení, el qual va tenir molta oposició al principi però finalment va ser acceptat. Així doncs, les dones van votar per primer cop a les eleccions del 1933. Des del meu punt de vista, l’aprovació del vot femení va ser un gran avanç en el feminisme, ja que va igualar en un cert grau els drets de les dones i els homes, tot i encara estar molt per sota d’aquests.

Malgrat totes les reformes dutes a terme durant el període d’esquerres, moltes d’elles van ser eliminades durant el següent bienni, el conservador. En són un exemple el dret al divorci i al matrimoni civil. Tot i això, el vot femení va continuar present.

En conclusió, les dones van tenir un paper molt rellevant durant la Segona República, ja que van aconseguir sortir al carrer, poder votar i treballar fora de la llar.

Seguidament, va esclatar la Guerra Civil espanyola, en la qual les dones també van tenir molta importància. Per primer cop, moltes dones van anar al front a lluitar, mentre que algunes es van quedar oferint serveis de medicina i d’altres van substituir l’absència dels homes en les feines, ocupant-se elles d’aquestes.

Hi va haver una gran diferència entre les dones republicanes i les del bàndol nacional. Les primeres, conegudes també com milicianes, van lluitar al front juntament amb els homes. Aquest fet, des del meu punt de vista va suposar un gran canvi en l’opinió social, ja que la gent no estava acostumada a veure les dones en batalla. També es van crear organitzacions de dones com ara Agrupación de Mujeres Antifascistas o Mujeres Libres. Al cap d’un temps, però, el paper de la dona va tornar a ser infravalorat ja que no se les veia capaces de poder ajudar molt en les batalles.

Al bàndol contrari, les coses no van anar tant bé per a les dones, a causa que no van tenir l’oportunitat d’anar a lluitar, sinó que es van veure obligades a quedar-se fent feines de la llar i de cura de soldats.

En definitiva, durant aquests dos períodes, la dona va aconseguir armar-se i sortir del que es creia la seva naturalesa; va obtenir així grans canvis que tindrien una importància elevada per al futur d’aquesta part de la població.

I dit això, aquí s’acaba l’entrada d’avui. Us espero a la pròxima entrada!!

La reforma agrària del Bienni Reformista

Hola a tots! Benvinguts un altre cop al meu blog.  L’entrada d’avui ens situarà al bienni reformista de la Segona República Espanyola. Més concretament, parlarem sobre la reforma agrària que es va dur a terme durant aquest període.

L’activitat agrària espanyola sempre havia estat molt més endarrerida en comparació als altres països europeus i mundials. En el període de la república, era característic l’endarreriment industrial al camp, la poca productivitat i sobretot, la fam de terres, és a dir, pagesos que explotaven  les terres dels grans propietaris, i de les quals gairebé no n’extreien benefici.

Durant el bienni reformista, es va intentar solucionar la qüestió agrària mitjançant una reforma al camp. Es va aplicar la Llei de Reforma Agrària, la qual consistia en la creació d’una classe mitjana rural que treballés les seves pròpies terres i que impulsés la sortida de l’endarreriment industrial. Per tant, tenia com a objectiu acabar amb dos dels grans problemes agraris: la fam de terres i l’endarreriment.

Aquesta llei expropiava sense indemnització una part de les terres de la noblesa, mentre que aquelles que estaven arrendades, conreades deficientment o no estaven sent regades, s’expropiaven indemnitzant els propietaris. En l’últim cas, l’Institut de la Reforma Agrària era el que s’ocupava de la indemnització dels propietaris expropiats, ja que disposava d’un pressupost anual. Com era d’esperar, aquest pressupost no va durar molt temps, i la reforma tant esperada es va convertir en una decepció per als pagesos, que tenien grans expectatives de millora.

Per d’altra banda, els propietaris agrícoles es van oposar a la reforma. Així doncs, aquesta no va sortir de la manera esperada.

Des del meu punt de vista, serien necessàries moltes reformes per poder millorar la situació agrària, ja que els problemes del camp havien estat presents i arrossegats durant gairebé tota la història. Per tant, primer caldria invertir en tecnologia i nova maquinaria per millorar l’escassa productivitat. Un cop fet, s’hauria de tractar el problema de la fam de terres, el qual seria molt difícil de solucionar ja que tindria l’oposició dels propietaris agrícoles. En conclusió, la reforma agrària duta a terme durant el bienni reformista s’hauria d’haver preparat més per poder satisfer les necessitats dels dos bàndols, pagesos i propietaris.

Bé doncs, això és tot per avui. Us espero a la pròxima entrada. Fins una altra!

La dinastia borbònica d'Espanya

Benvinguts un altre cop al meu blog! En aquesta entrada us comentaré el que hem estat fent a les classes de història des que va iniciar el curs.

Doncs bé, durant aquestes setmanes hem estat estudiant uns quants temes. Vam començar amb la Guerra de Successió, seguidament vam tractar la Gran Guerra, l’ocupació napoleònica i la Guerra del Francès amb tot el que va comportar. També vam donar el problema de successió de Ferran VII, que va portar a l’enfrontament entre isabelins i carlins, en la guerra carlina. Després d’això vam veure la regència de Maria Cristina i la constant disputa entre liberals moderats i progressistes, que va provocar un parell de problemes que van desembocar en l’abdicació de Isabel II, llavors reina, i el pronunciament de Prim. Dins d’aquest tema, vam observar com fracassava tant la monarquia d’Amadeu de Savoia com la Primera República Espanyola a causa de diversos conflictes i enfrontaments. Finalment, vam acabar amb la creació de les classes socials i el moviment obrer.

De tots aquests temes el que més m’ha agradat ha sigut el de la guerra carlina que va ser deguda al problema de successió de Ferran VII i la decisió d’aquest de guardar el tron a Isabel II, mitjançant la Pragmàtica Sanció. L’he trobat interessant ja que Ferran VII era un rei absolutista, mentre que Isabel II no va seguir les seves pautes i es va posar de part dels liberals, principalment per buscar suport ja que els absolutistes (carlins) recolzaven a Carles Isidre com a rei. Entre els dos grups de liberals, es va decantar més pels moderats, fet que va desencadenar després una altra disputa entre aquests i els progressistes, això va portar al cap d’un temps a l’enderrocament de la reina Isabel II i la dinastia borbònica.

En conclusió, els anys posteriors a la mort de Ferran VII van ser una constant confrontació entre carlins i isabelins, progressistes i liberals.

Tot dit, ens veiem a la pròxima entrada on us comentaré noves activitats realitzades i nous conceptes. Fins una altra!

Retorn

Hola a tots una altra vegada. Benvinguts de nou al meu blog. Quant de temps sense publicar cap entrada!

Doncs bé, l'estiu ja s'ha acabat i això significa retornar als estudis. Aquest any cursaré 2n de Batxillerat al mateix institut, i per tant reprendré aquest blog, però amb un petit canvi; l'enfocaré més en la història d'Espanya i Catalunya, ja que és el que estudiarem i donarem a classe. 

Dit això, espero que les publicacions d'aquest any us ajudin i/o us despertin curiositat per la història. 

Ens veiem a la pròxima entrada, que segurament serà d'aquí poc! Fins aviat!

L'ÚLTIMA ENTRADA?

Benvinguts un dia més al meu blog. L’entrada d’avui serà una mica diferent a les demés, ja que no solament comentaré un tema, sinó varis. Els últims dies a classe hem estat buscant informació sobre diferents conceptes i moviments, seguidament hem creat una pàgina web on hi hem penjat tota la informació trobada. Passaré a explicar-vos una mica sobre tots els aspectes tractats.

El tercer món i el Neocolonialisme (Demografia): Als països del Tercer Món hi ha una alta taxa de natalitat, això crec que en part és degut a la falta de mètodes anticonceptius. Com a conseqüència d’aquesta alta taxa de natalitat, els països cauen en més pobresa ja que no hi ha suficients recursos per a tots. Paral·lelament, també hi ha una elevada taxa de mortalitat degut a la fam i a les pandèmies, fet que fa que es contraresti una mica el gran creixement de població. Segons la meva opinió, si no hi hagués aquesta alta taxa de mortalitat, hi hauria molta més sobre població.

El mon islàmic (El conflicte araboisraelià): A Palestina, tradicionalment hi vivien musulmans, però desprès de la 2GM hi van arribar molts jueus, fet que no va agradar als residents. Per no entrar en conflicte, es va partir Palestina i es va crear l’Estat d’Israel, on hi residien els jueus. Els àrabs no hi van estar d’acord i no van reconèixer aquest estat, això va provocar molts conflictes, dels quals va sortir guanyant l’Estat d’Israel en la majoria, i va fer que Palestina perdés més territori amb cada conflicte. Avui en dia, aquests dos territoris encara estan en guerra i penso que estaran així durant un llarg període més, ja que cap banda sembla voler-se rendir.

La globalització (Cultural): Aquest fenomen provoca una connexió entre tots els països. Això fa que hi hagi un contacte constant que dona lloc a la barreja de cultures. Per tant, els països adapten trets i costums d’altres cultures diferents. Per una part això  pot ser bo, ja que acabes sent més ric en cultures de tot el món, però també fa que es perdin les cultures pròpies.

L’apartheid (L’educació): Com en tots els altres àmbits, en l’educació els negres també estaven tractats amb inferioritat. D’entrada, ja no els preparaven per a accedir a la universitat i els seus estudis es basaven en aprendre les feines necessàries que havien de fer, la majoria com a esclaus. A demés, les universitats estaven reservades solament pels blancs. Des del meu punt de vista, aquesta diferència d’estudis va empitjorar encara més la diferència entre blancs i negres.

La immigració (Causes): Les causes per les quals una persona emigra són varies. Entre elles es troben les econòmiques: si una persona està malament econòmicament al seu país, anirà amb un altre a buscar millor feina. Les polítiques: si en un país hi ha un conflicte, la gent marxarà amb un altre per poder sobreviure. I finalment, culturals: si les costums o tradicions d’un país afecten negativament als seus ciutadans, aquests aniran a buscar una vida millor fora d’aquell territori. Crec que la immigració no sempre és una cosa dolenta, ja que totes les persones tenen el dret a una vida digna, i si aquesta no se’ls hi dona al país natal, poden anar a un altre a buscar-la.

De l’URSS a la Federació Russa (Reformes de Gorbatxov): Gorbatxov va dur a terme dues polítiques: La Perestroika i la Glasnost. Jo penso que gràcies a aquestes dues polítiques, l’URSS va sortir de la misèria i si no hagués sigut per Gorbatxov, la Federació Russa no s’hagués creat mai, perquè ell va donar-hi l’impuls.

Les nacions unides (La història): Es va posar en marxa el dia 24 d’octubre de 1945, però ja va estar planificada anteriorment. L’any 1942, els representats de 26 nacions van aprovar la Declaració de les Nacions Unides, que implicava continuar lluitant contra les potències de l’eix fins al final. Mesos més tard es va redactar i signar la carta de les Nacions Unides, constituïda per 50 països i més tard 51, els quals van ser els fundadors d’aquesta organització. Tot i que gràcies amb aquesta organització hi ha més pau i igualtat al món, encara queda molt per a complir-ho del tot.  

El socialisme xinés (Partit comunista de Mao Zedong): Al 1954, Mao Zedong va començar a ser president del partit comunista. Un cop al poder, va realitzar un parell de reformes. Gràcies a les reformes realitzades per Mao, Xina va créixer i va millorar les seves relacions amb l’exterior.

L’Àfrica negra (Colonització i descolonització): No és res nou saber que l’Àfrica va  ser repartida entre les grans potències europees com un pastís i això va provocar després grans conflictes, ja que tribus que estaven enfrontades des de sempre van haver de conviure juntes. Considero que les grans potències podien estalviar-se problemes tant greus si no haguessin ajuntat els territoris de forma tant egoista i pensant solament en el seu bé, però al cap i a la fi, quan el poder està entre les mans, no es sol pensar en els demés.

França, maig 1968: Aquesta revolució va ser protagonitzada principalment per estudiants, que es reivindicaven en contra del sistema educatiu d’aquells moments i la desigualtat que hi havia entre homes i dones. Amb aquests estudiants també se’ls hi van unir altres ciutadans com ara obrers. Això va donar lloc a un moviment feminista. Des del meu punt de vista, gràcies a aquest moviment és van poder millorar algunes desigualtats. És un clar exemple del que poden aconseguir els ciutadans si decideixen unir-se i lluitar contra els caps per tal d’aconseguir el que volen.

Doncs això és tot, aquí us deixo la meva pàgina web per si us interessa passar-vos i mirar-la: https://andreacarstea12.wixsite.com/laglobalitzacio

Dit això, us volia comentar que m’acomiado d’aquest blog i que aquesta serà l’última entrada d’aquest curs. Espero que passeu un estiu magnífic. Fins a la pròxima!

Estats Units VS Corea del Nord: Tornem a la Guerra Freda?

Benvinguts/des un altre cop al meu blog. El tema que discutirem avui, és el conflicte entre els Estats Units i Corea del Nord. Un conflicte que té el món en alerta ja que podria desencadenar una guerra nuclear i canviar completament la humanitat. 

La situació actual entre aquests dos països, recorda amb certs punts a la Guerra Freda. Primer que tot, estan presents els dos grans líders de cada banda: Donald Trump, des d'Estats Units, i Kim Jong-un des de Corea del Nort. 

Per l'altra part, hi ha la gran tensió entre els dos blocs: les constants demostracions de força, els missatges i les amenaces que deixen a la resta del món en constant por i preocupació. També hi ha un enfrontament sense intervencions militars: una característica molt típica de la Guerra Freda.

I per últim, al igual que durant la Guerra Freda, cada bàndol té els seus aliats. En el cas dels Estats Units, són Corea del Sud i Japó, mentre que en el cas de Corea del Nord, simplement Xina.

El món no havia estat en tant perill d'una guerra nuclear des de la Crisi dels Míssils de Cuba. La única diferència entre els dos, es que el conflicte actual està durant molt més.

En conclusió, estem en un període d'alerta que podria acabar en una guerra nuclear molt perillosa per a la humanitat si un dels bàndols decideix atacar. Desgraciadament, sol ens queda esperar i desitjar que cap dels dos països faci una passa endavant cap a aquesta guerra. 

Això es tot per avui, fins a la pròxima!!