Per què Espanya no va intervenir en la Segona Guerra Mundial?

Hola a tots i a totes, benvinguts un altre cop al meu blog! El tema del qual parlarem avui és el franquisme, concretament, el franquisme durant la Segona Guerra Mundial.

Com ja tots sabem, Espanya no va participar a la Segona Guerra Mundial, de la mateixa manera que tampoc ho va fer amb la primera. Quin és el motiu pel qual no va participar? I, realment va romandre neutral i sense participació?

Començant per la primera pregunta, hi ha dos punts de vista. El de Franco i el de Hitler. Segons el de Franco, Espanya no va entrar a la Segona Guerra Mundial perquè just havia sortit de la Guerra Civil i el país estava molt malmès i no es permetia una altra guerra. Quant a Hitler, Espanya no va participar-hi ja que Hitler no va acceptar les ambicions territorials de Franco, que eren: Gibraltar, el Marroc francès i part d’Algèria. I bé, quina de les dos és la verdadera? Realment no se sap i depèn del que cada persona vulgui creure.

En segon lloc, podríem separar aquest període (1939-1945) en tres parts en relació amb Espanya i la seva posició durant la guerra. En primer lloc tenim una etapa de neutralitat, des de l’any 1939 fins al juny de 1940, en la qual Espanya no mostra el seu recolzament a cap bàndol, solament comparteix una ideologia comuna amb les potències feixistes.

Un cop l’Eix comença a tenir victòries, Franco es mostra més actiu a l’hora d’expressar el seu recolzament al bàndol. Parlaríem de la segona etapa, des de l’any 1940 fins a l’octubre de 1943, l’etapa de no-bel·ligerància. Durant aquests anys Franco dona un suport diplomàtic, militar i econòmic a les potències feixistes. Diplomàtic perquè deixa conèixer al món que recolza el bàndol de l’Eix; militar per la creació de la División Azul, un grup de voluntaris que van anar a lluitar a la URSS ajudant a l’Alemanya nazi de Hitler; i per últim econòmic degut a que milers de treballadors van anar a Alemanya a treballar, ja que els treballadors d’aquell país havien anat a la guerra i per tant n’hi havia molt pocs.

Quan el bàndol feixista comença a perdre i els aliats cobren importància i poder, Espanya torna una altra vegada a una etapa de neutralitat, la qual seria la tercera i última, des de l’octubre de 1943 fins al final de la guerra.

Com es pot observar, la posició de Franco i d’Espanya durant la Segona Guerra Mundial depèn molt de la situació en la qual estaven i de quin bàndol estava afavorit. Fins i tot, es van utilitzar excuses o motius per tal de donar explicacions al suport de Franco envers a l’Eix. S’argumentava que el que es feia no era recolzar a un bàndol sinó recolzar una lluita comuna, en molts dels casos contra el comunisme.

Per tant, això em porta a la conclusió que durant el període de la Segona Guerra Mundial, Franco va utilitzar la mateixa habilitat “camaleònica” que utilitzaria més tard durant tots els anys de dictadura, és a dir, canviava i s’adaptava al que li afavoria amb l’objectiu de no donar molt a sospitar als països exteriors i poder continuar amb el seu règim.

Bé, doncs aquesta és la meva valoració sobre la posició del franquisme durant la Segona Guerra Mundial. Què en penseu vosaltres? Ens veiem a la pròxima entrada amb un nou tema!!

El paper de la dona durant la Segona República i la Guerra Civil espanyola

Benvinguts un dia més al meu blog. Avui, per celebrar que fa uns dies va ser el Dia Internacional de la Dona Treballadora, us porto una entrada relacionada amb aquest tema. Faré una valoració sobre el paper que va tenir la dona durant la Segona República i la Guerra Civil Espanyola.

Primer començaré valorant la situació prèvia de la dona. El seu paper i la seva importància en la societat espanyola mai havien estat considerats. La dona depenia del seu marit ja que ella no tenia un treball remunerat i per tant no podia ser autosuficient econòmicament; també era la que s’ocupava dels fills i a demés feia les feines de la casa.

L’arribada de la Segona República va suposar un gran pas per a les dones espanyoles. Amb el bienni reformista es van aconseguir un nombre de reformes molt favorables. Algunes de les quals van ser el dret a divorci, la implantació del matrimoni civil, la prohibició de fer constar al registre civil el caràcter de fill natural dels qui naixien fora del matrimoni, entre d’altres. A demés, les dones van sortir de casa i van començar a accedir als llocs oficials,  van tenir gran importància sobretot en l’àmbit educatiu. Malgrat això, continuaven estant excloses  en alguns àmbits com ara la política. 

També és va plantejar el sufragi femení, el qual va tenir molta oposició al principi però finalment va ser acceptat. Així doncs, les dones van votar per primer cop a les eleccions del 1933. Des del meu punt de vista, l’aprovació del vot femení va ser un gran avanç en el feminisme, ja que va igualar en un cert grau els drets de les dones i els homes, tot i encara estar molt per sota d’aquests.

Malgrat totes les reformes dutes a terme durant el període d’esquerres, moltes d’elles van ser eliminades durant el següent bienni, el conservador. En són un exemple el dret al divorci i al matrimoni civil. Tot i això, el vot femení va continuar present.

En conclusió, les dones van tenir un paper molt rellevant durant la Segona República, ja que van aconseguir sortir al carrer, poder votar i treballar fora de la llar.

Seguidament, va esclatar la Guerra Civil espanyola, en la qual les dones també van tenir molta importància. Per primer cop, moltes dones van anar al front a lluitar, mentre que algunes es van quedar oferint serveis de medicina i d’altres van substituir l’absència dels homes en les feines, ocupant-se elles d’aquestes.

Hi va haver una gran diferència entre les dones republicanes i les del bàndol nacional. Les primeres, conegudes també com milicianes, van lluitar al front juntament amb els homes. Aquest fet, des del meu punt de vista va suposar un gran canvi en l’opinió social, ja que la gent no estava acostumada a veure les dones en batalla. També es van crear organitzacions de dones com ara Agrupación de Mujeres Antifascistas o Mujeres Libres. Al cap d’un temps, però, el paper de la dona va tornar a ser infravalorat ja que no se les veia capaces de poder ajudar molt en les batalles.

Al bàndol contrari, les coses no van anar tant bé per a les dones, a causa que no van tenir l’oportunitat d’anar a lluitar, sinó que es van veure obligades a quedar-se fent feines de la llar i de cura de soldats.

En definitiva, durant aquests dos períodes, la dona va aconseguir armar-se i sortir del que es creia la seva naturalesa; va obtenir així grans canvis que tindrien una importància elevada per al futur d’aquesta part de la població.

I dit això, aquí s’acaba l’entrada d’avui. Us espero a la pròxima entrada!!

La reforma agrària del Bienni Reformista

Hola a tots! Benvinguts un altre cop al meu blog.  L’entrada d’avui ens situarà al bienni reformista de la Segona República Espanyola. Més concretament, parlarem sobre la reforma agrària que es va dur a terme durant aquest període.

L’activitat agrària espanyola sempre havia estat molt més endarrerida en comparació als altres països europeus i mundials. En el període de la república, era característic l’endarreriment industrial al camp, la poca productivitat i sobretot, la fam de terres, és a dir, pagesos que explotaven  les terres dels grans propietaris, i de les quals gairebé no n’extreien benefici.

Durant el bienni reformista, es va intentar solucionar la qüestió agrària mitjançant una reforma al camp. Es va aplicar la Llei de Reforma Agrària, la qual consistia en la creació d’una classe mitjana rural que treballés les seves pròpies terres i que impulsés la sortida de l’endarreriment industrial. Per tant, tenia com a objectiu acabar amb dos dels grans problemes agraris: la fam de terres i l’endarreriment.

Aquesta llei expropiava sense indemnització una part de les terres de la noblesa, mentre que aquelles que estaven arrendades, conreades deficientment o no estaven sent regades, s’expropiaven indemnitzant els propietaris. En l’últim cas, l’Institut de la Reforma Agrària era el que s’ocupava de la indemnització dels propietaris expropiats, ja que disposava d’un pressupost anual. Com era d’esperar, aquest pressupost no va durar molt temps, i la reforma tant esperada es va convertir en una decepció per als pagesos, que tenien grans expectatives de millora.

Per d’altra banda, els propietaris agrícoles es van oposar a la reforma. Així doncs, aquesta no va sortir de la manera esperada.

Des del meu punt de vista, serien necessàries moltes reformes per poder millorar la situació agrària, ja que els problemes del camp havien estat presents i arrossegats durant gairebé tota la història. Per tant, primer caldria invertir en tecnologia i nova maquinaria per millorar l’escassa productivitat. Un cop fet, s’hauria de tractar el problema de la fam de terres, el qual seria molt difícil de solucionar ja que tindria l’oposició dels propietaris agrícoles. En conclusió, la reforma agrària duta a terme durant el bienni reformista s’hauria d’haver preparat més per poder satisfer les necessitats dels dos bàndols, pagesos i propietaris.

Bé doncs, això és tot per avui. Us espero a la pròxima entrada. Fins una altra!